La fàbrica sempre és la fàbrica, la mina sempre és la mina. I així es mantindran les coses fins que els treballadors no diguin prou. Xera i sutge (Voliana, 2017), la segona novel·la de Sílvia Fernández Serrano (Sant Jordi de Cercs, 1983), s’endinsa precisament en el prou dels més vulnerables, a estones ferm i a estones indecís.
Després de retratar el bandolerisme dels segles XVI i XVII a La veu del pedrenyal, Fernández ha pres ara com a punt de partida la revolta de l’Alt Llobregat de 1932, una vaga general revolucionària en què els miners i els operaris del tèxtil van arribar a proclamar el comunisme llibertari.
L’autora, ja ho va demostrar a la seva opera prima, se sent còmoda amb la ficcionalització de fets passats. No obstant això, Xera i sutge defuig la història escrita en majúscules. Ni grans dates ni grans xifres. És més aviat des de la intrahistòria, des dels fets quotidians que forgen la vida de cadascú, que Fernández construeix l’esquelet de la novel·la.
L’encarregada de posar nom a les il·lusions i a les frustracions proletàries és l’Eva, una nena de dotze anys forçada a abandonar l’escola.
La protagonista, de fet, es referma a mesura que avancen les pàgines com la millor aposta de Fernández Serrano. Com pot una criatura afrontar dolor que li suposa deixar els estudis? Com s’aconsegueix sobreviure a l’explotació de la selva fabril? Els passatges que hi donen resposta, amb una obra de teatre d’Àngel Guimerà com a excusa, ordeixen, sens cap mena de dubte, una oda a la capacitat de supervivència humana.
Un dels grans aliats de la protagonista és Andrés Reinos. El jove miner, acabat d’arribar d’Andalusia, mostra molt d’interès per adaptar-se al país que l’acull, però els esdeveniments no li ho posen gens fàcil. Reinos, dur i tendre alhora, encara no sap que la mina sempre és la mina i la fàbrica sempre és la fàbrica: ho descobrirà quan la precarietat laboral sigui del tot insostenible, quan esclati la revolta.
Tot i que es troben en moments vitals diferents i no parlen la mateixa llengua, la nena i l’adolescent encarnen personatges similars. Fernández ha volgut concentrar en tots dos els sentiments de solitud i de vellesa prematura. L’Eva i l’Andrés són un geni foll, potser sí, però també representen un geni atrapat.
En el cas de Reinos, la història hi afegeix, a més, les dificultats derivades de la immigració: la pobresa, el xoc cultural i l’enyorament. A banda de l’Andrés i l’Eva, però, l’autora ha d’esbossar algunes figures complementàries per completar l’espectre ideològic de la novel·la. Així, la confrontació entre Manuel Prieto —l’anarquista convençut i incendiari— i la senyoreta Gertrudis —la mestra prudent i silenciosa— acaba d’omplir el taulell d’escacs.
Fernández Serrano demostra, al llarg de 250 pàgines, una notable capacitat de documentació i caracterització. Si no fos així, no s’hauria atrevit a fer un lloc a Buenaventura Durruti en les seves ficcions. Cal reconèixer-li, doncs, el mèrit i el risc. Amb tot, malgrat els encerts, hi ha aspectes estilístics que fan trontollar repetidament els fonaments de Xera i sutge.
En primer lloc, l’intent de reproduir un col·loquial versemblant sembla, de vegades, artificial i irregular. En segon lloc, l’ús reiterat de calcs del castellà i l’aparició d’errades ortotipogràfiques desllueixen el rerefons argumental. Els punts flacs del text, però, són de bon apedaçar: amb una revisió lingüística acurada, la novel·la guanyaria a l’instant convicció i seguretat.
El missatge de Xera i sutge és, sobretot, un missatge moral. Es pot lluitar pels ideals, sí, però en la pugna convé donar un espai prioritari a la honestedat. En aquest espai hi ha d’haver, també, oportunitats per desmitificar la Segona República. De millores n’hi va haver, és clar, en tot cas no tantes com els treballadors de la mina haurien volgut. Que ho expliquin als cors negres de Fígols, que ho expliquin a l’Eva i a l’Andrés.
La mina sempre és la mina i la fàbrica sempre és la fàbrica. Van passar els anys i no en vam aprendre: “L’Elionor tenia/ catorze anys i tres hores/ quan va posar-se a treballar./ Aquestes coses queden/ enregistrades a la sang per sempre.”, va escriure Martí i Pol unes dècades després.
Tot i el fracàs, tot i el dolor de la derrota, queda en la memòria col·lectiva el bram d’una il·lusió que llavors semblava eterna: Visca el comunisme llibertari! Amunt, cors negres, amunt! Els personatges de Xera i sutge encara en conserven l’eco.
Periodista i filòloga
